Bloc

La vida en les comunitats de propietaris s’ha comparat moltes vegades amb el què reflexa la coneguda sèrie de televisió “Aquí no hay quien viva”. Doncs… tenim una notícia bona, i una de dolenta.

Comencem per la dolenta, i així després podrem “remuntar” cap a l’optimisme: la realitat supera la ficció! I no és una frase feta: els problemes, enfrontaments, disputes, ànsies de protagonisme i d’imposar el propi criteri… són molt més acusats, freqüents i greus en la vida diària dels edificis, del què s’han pogut imaginar els guionistes de la sèrie. De ben segur que mentre llegiu aquestes paraules, us venen diversos exemples a la memòria, que us fan dir la popular frase del porter Emilio (interpret per l’actor Fernando Tejero) de “¡un poquito de por favor!”

La bona notícia, és que aquests mateixos propietaris disposen de persones professionals formades i preparades per solventar la major part de les seves problemàtiques: les administradores de finques col·legiades (AAFF). Una professió apassionant, vocacional, lligada a la voluntat de servei i atenció a les persones, i essencial en la nostra societat.

Ens és difícil sintetitzar el que suposa ser una AAFF, tota la complexitat que engloba, l’atenció i psicologia que comporta mediar entre els propietaris. En atrevim i compartim uns pensaments.

La legislació vigent catalana (Llei 5/2015 de 13 de maig, de modificació del llibre V del codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals) defineix les funcions de l’administració i secretaria en els set punts següents:
a)Prendre les mesures convenients i fer els actes necessaris per a conservar els béns i el funcionament correcte dels serveis de la comunitat
b) Vetllar perquè els propietaris compleixin les obligacions i fer-los els advertiments pertinents.
c) Preparar els comptes anuals de l’exercici precedent i el pressupost.
d) Executar els acords de la junta de propietaris i fer els cobraments i els pagaments que corresponguin.
e) Decidir l’execució de les obres de conservació i reparació de caràcter urgent, de la qual cosa ha de donar compte immediatament a la presidència.
f) Pagar, amb autorització de la presidència, les despeses de caràcter urgent que poden ésser a càrrec del fons de reserva.
g) Lles altres funcions que li siguin delegades per la junta de propietaris o atribuides per llei.

Set apartats aparentment clars, concisos i escuets, que amaguen un ampli i quasi infinit ventall de tasques i gestions que afrontem en el nostre despatx… De cadascun d’ells en podem escriure un llibre sencer!

Comencem destacant la nostra gran responsabilitat en la presa de decisions d’obres de caràcter urgent. Ni tan sols necessitem l’autorització de la presidència, només donar-ne compte. Per tant, en situacions d’emergència, se’ns exigeix actuar i evitar riscos. En aquests casos, hem de disposar de protocols interns d’actuacions, que han de ser la guia pels nostres equips de treball. Però la realitat en aquests moments, és que és vital la nostra ràpida i eficaç actuació, seguint el nostre bon criteri, coneixement i experiència.

El darrer punt és una mena de calaix de sastre enverinat, que dóna carta blanca a la Junta de Propietaris: “les demés funcions que expressament li siguin delegades…”. Volem entendre que aquesta delegació, ha de ser consensuada, i dins els límits lògics de les nostres competències i coneixement.

El segon apartat també és “divertit” perquè a la pràctica, sovint no disposem de mitjans tècnics i jurídics ràpids i eficaços per portar-lo a terme: “Vetllar perquè els propietaris compleixin les obligacions i fer-los els advertiments pertinents.”
Casos de fets cotidians que ens denuncien alguns propietaris, sobre els seus veïns: com podem obligar al propietari que utilitzi la dutxa abans d’entrar a l’aigua de la piscina comunitària? Com exigim als veïns que respectin l’horari municipal de baixar les escombraries al contenidor? I el que rega les plantes excessivament i perjudica als veïns de les plantes inferiors?
A les AAFF se’ns demana que “vetllem per fer complir”, però ni nosaltres, ni qui exerceix la presidència de la comunitat, podem evitar certs comportaments incívics. Per això en els darrers anys constatem que estan prenent més importancia la pedagogia i explicacions sobre respecte de les normes de bona convivència, sovint plasmada en els reglaments de règim intern dels edificis.

El primer és totalment ampli i obert: “mesures (...) per conservar els béns i funcionament correcte dels serveis de la comunitat”. Pensem en un edifici, en tots els seus béns i serveis, cadascun d’ells amb les seves pròpies normatives i particularitats. A títol d’exemple: ascensors i plataformes elevadores; antenes i sistemes de televisió (espanyols i estrangers, gratuïtes o de pagament); instal·lacions de suministres (aigua, electricitat, gas natural, sistemes wifi); mesures contra incendis; escales i rampes d’accés; portes, finestres, baranes i tancaments; panys, timbres i porters automàtics; pavimentacions i revestiments; teulats i terrasses; estructures i cimentacions; jardins i plantacions, recintes exteriors, piscines, instal·lacions esportives; alarmes i sistemes de vigilància; contractació i treballadors propis (conserges, porters, vigilants, socorristes, netejadors,...); gestions fiscals (cif, declaracions models com el 347, taxes i impostos,...); prevenció riscos laborals; certificat digital…i un llarg etcètera!

Imaginem només en un moment en la gran complexitat i diversitat de cadascun aquests elements. I com a AAFF, hem d’oferir opcions de reparació i solucions, sovint de manera immediata. Com ho fem??? Per sintetitzar, detallem els 4 eixos que considerem essencials en el nostre despatx:

1) Coneixem els edificis que administrem, i la voluntat i manera de fer dels seus propietaris. Tinguem clar que les comunitats són el reflexe del que vol el seu veïnatge. La seva voluntat ha de ser el nostre marc d’actuació, determinant per prendre les decisions que els afecten.
2) Disposem, aprenem i sabem trobar les normatives, lleis i ordenances relacionades. I per suposat, tenim el suport incondicional del Col·legi d’Administradors de Finques que ens recolza i forma, i entenem que és la garantia màxima pels nostres clients.
3) Comptem amb els millors professionals, tant d’industrials, empreses especialitzades en cadascun dels elements descrits, com dels tècnics (aparelladors, arquitectes, enginyers). Ens ajuden, orienten, fan pressupost i executen les tasques.
4) Treball en equip: l’adequat manteniment requereix voluntat, esforç i coordinació dels propietaris, presidència, industrials, i l’AAFF com a nucli connector.

En conclusió, les AAFF som els vostres millors aliades perquè la vostra comunitat funcioni el millor possible, i heu d’establir sinergies i la vostra pròpia forma de treballar, de manera eficient, sentint-vos-hi còmodes i confiades en aquesta relació.

Previous Next

Comença a despertar una altra temporada estiuenca. Des de localitats com la nostra, en parlem de temporada “turística”, i suposa un autèntic canvi, que els ciutadans observem des del  moment que sortim al carrer.

Bé de fet, aquest revulsiu el percebem setmanalment (èpoques de pandèmia a banda), a partir del divendres vespre, i fins diumenge. Diríem inclús que tenim la sensació de viure en dues realitats ben diferents: l’excessiva tranquilitat d’entre setmana, contraposada a la frenètica i la opulència de dissabtes i diumenges.

La primera, es veu especialment marcada per les entrades i sortides de la mainada a les escoles, i el trànsit de vehicles, de pares i avis, amunt i avall.

En els caps de setmana observem un increment, sovint desmesurat,  de vianants, vehicles, clients a les terrasses dels restaurants, de nens jugant a la platja, als gronxadors,…

I aquest marcat cicle setmanal, es dilueix i esclata  als mesos de juliol i agost: els nens lliures d’escola, les visites a segones residències perllongades, i els visitants turístics.

Certament, ens agradaria viure més equilibradament, de manera més compensada, amb menys estacionalització, i amb un  flux de persones constant i fluït durant tot l’any… però ens hi emmotllem. 

L’adaptació a aquest desequilibri s’ha anat produint des de fa diverses dècades, i avui en dia, ho efectuem de manera natural,  i molt especialment per part dels comerços, empreses de restauració, allotjaments i serveis.

D’aquesta manera, comerciants i empresaris vivim aquesta divergència, que ens fa cercar constantment l’intent d’equilibrar els pics d’increment de feina, i alhora, amb el nostre oci, la vida laboral i la familiar. I no només nostre, sinó també, com és obvi, de les companyes i personal que integren els nostres equips de treball.

Volem el millor per tota la plantilla, i per nosaltres mateixes, però no podem obviar la nostra voluntat de servei i atenció a les persones, i aquesta pren més sentit en moments de major ocupació.

Continuem buscant, sense deixar d’estar agraides per viure en aquest entorn únic i privilegiat, i per exercir la nostra meravellosa professió.

Iniciem aquest projecte fruit de la inquietud de compartir la nostra feina, la nostra realitat, i  diferents punts de vista del nostre dia a dia.

De les tristors en farem fum... i foc, i el que calgui.

Convivim, mediem i gestionem les realitats dels nostres clients, en un aspecte clau de les seves vides: l’habitatge i el seu entorn. I en aquests nefastos anys de pandèmia, encara ha tingut més rellevància.

Casa nostra és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú.

Des del nostre despatx, a l’ombra del Monestir, som testimonis directes de tot allò que els succeeix als autèntics protagonistes de la nostra tasca: els nostres clients. I cada àmbit de la nostra empresa, ens ofereix una perspectiva privilegiada de les seves situacions i problemàtiques: transmissions (compra-vendes, herències), administració i funcionament de les seves comunitats, lloguers per tot l’any (negocis, residencials), lloguer turístic, assegurances (importància resolució de sinistres).

Cadascuna d’aquestes àrees és extremadament complexa i sensible, a tots els nivells. L’habitatge ha esdevingut, des de fa diversos anys, una de les principals preocupacions de la ciutadania, i un dels reptes més importants a resoldre per les institucions públiques: regulacions, limitacions arrendament,  habitatge social, models turístics integradors i sostenibles,...

El temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.  

Des de la vostra llar, heu de poder gaudir del sol, i de la lluna i els estels. 

A petita escala, en el bonic entorn de l’Empordà, la nostra meravellosa missió és ajudar i millorar la vida de les persones, d’una manera directa, humil i el màxim professional possible. 

I en aquest blog intentarem plasmar aquesta tasca, el nostre punt de vista i opinió. I ho farem d’una manera directa, el més clara possible, molt personal… i sovint, políticament incorrecta, amb l’única finalitat de compartir i dialogar constructivament.

Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú

O potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu

També pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots

Ens hi acompanyeu?

mots en cursiva: lletra de la cançó “qualsevol nit pot sortir el sol”

Previous Next

En l’escrit anterior deiem que la temporada turística començava a despertar. I en una empresa com la nostra, l’hem de preparar diversos mesos abans: cal revisar els allotjaments, i tractar amb els propietaris la millor manera de treballar plegats. Preparem la finca, i el seu equipament, i la publicitat i recerca dels hostes.

El lloguer d’apartaments turístics fou la primera activitat del despatx de casa. Amb la voluntat de servei (vegeu petita història a l’apartat “qui som” de la nostra web), l’avi i l’oncle van començar a ajudar els primers turistes que venien a St. Feliu i Platja d’Aro, a buscar-los allotjament, entre les cases i pisos de la gent del poble.

Hem sigut privilegiats testimonis dels canvis del turisme, des dels anys 50’s i 60’s fins a l’actualitat. I reflexionant-ho, observem que l’essència dels viatgers no ha sigut tant diferent en el temps: busquen gaudir de les nostres boniques platges i poblacions, del sol i del mar, i compartir-ho amb les seves famílies i amistats.

Aquest increment poblacional i turístic al llarg dels anys  ha portat prosperitat als pobles, a les empreses i a la seva gent. Malauradament, també ha suposat la destrucció irreversible de l’entorn natural i paisatgístic de bona part del territori. Esperem i desitgem que les noves normatives proteccionistes mediambientals i l’increment de conscienciació ciutadana ho millorin, fins al punt d’intentar revertir-ho.

I ens agrada ser crítiques, per millorar les maneres de fer i gestionar aquestes situacions. I creiem fermament que hem de reflexionar i treballar-hi a nivell públic i privat. Per això ens sap greu la visió de negativitat absoluta entorn d’aquesta activitat, i la rellevància que ha pres en els darrers anys, anomenada “turismofòbia”.

Cercant a internet, es defineix com “antipatia o aversió al turisme i als turistes, especialment quan es converteix en un fenomen massiu a la zona”. En ciutats com Barcelona, i més recentment Girona, aquest fenomen ha pres molta rellevància. Expliquen que l’excés de visitants ha modificat de la vida dels seus ciutadans, fet augmentar preus, i  degradat l’ecosistema i les àrees naturals…

Nosaltres mateixes anem molt sovint a aquestes dues ciutats. I pensem en la nostra experiència.

Girona ens la sentim molt nostra, perquè el dia a dia ens hi condueix: feina, formacions col·legials, gestions, tràmits, o temes diversos com compres, visites mèdiques, trobades lúdiques…

Feina puntual a banda, acostumem a “baixar” a Barcelona per jornades d’oci més planificades, com trobades, teatres, exposicions… i ens encanta hospedar-nos-hi un parell de dies i visitar diversos indrets: un matí per les platges de la Barceloneta, una tarda pels carrers de Gràcia, entrada a un edifici gaudinià, alguna exposició itinerant…

Realment som turistes, i fem de turistes: càmera-mòbil en mà, crema solar i ulls embadalits. Substituïm les xancletes i mitjons, per altre calçat còmode, que fins i tot ens fa sentir més integrades.

I llavors, mentre passegem, llegim en una façana o un banc d’un carrer: “tourist kills the city, tourist go home, el turisme mata els barris, tourist you are terrorist…”. Ens deixa mal cos, i reflexionem, i pensem que potser sí, que sense voler-ho, la nostra estima per Barcelona, com la de tants altres turistes, ha fet que els propis barcelonins es sentin envaïts i col·lapsats.

Passats aquests dos dies que acostumem a visitar la capital, tornem a casa, a la nostra Costa Brava. I sempre amb un somriure, ens preparem pel cap de setmana, per rebre l’afluència de visitants de l’àrea metropolitana, que se la senten seva, i l’estimen, i en gaudeixen càmera-mòbil en mà, crema solar i xancletes. I sense deixar de voler millorar aquesta gestió d’envaïment i col·lapse, ens encanta compartir la nostra terra.